Bartomeu Picornell

Cap a les darreries del segle XV, els indígenes americans es temeren que les llengües que parlaven eren molt rudimentàries i que no servien per descriure ni la realitat ni els usos socials que havien adoptat. Conscients d’aquestes limitacions, enviaren un comitè de filòlegs i filòsofs com a emissaris secrets a rodar pel món, perquè avaluassin les virtuts que tenien tots els idiomes que s’hi parlaven i n’importassin el més perfecte de tots. Fou en un d’aquells viatges que els americans descobriren Europa. Descartaren immediatament les llengües dels bàrbars del nord. I, d’entre les llatines, no hi havia cap mena de dubte que era el castellà la més preparada per no ser vista com una novetat imposada, sinó evidentment percebuda com un punt d’encontre cap el qual es llançarien a córrer libèrrims tots els pobles del continent. L’únic problema que existia era que els castellans, segurament gelosos del seu fantàstic instrument de comunicació oral, no els hi voldrien cedir. Per això, prepararen un parany amb l’objectiu de fer-los creure que eren ells els que prenien la iniciativa. Un dels americans es mig inventà el personatge de Cristòfor Colom, fins avui, com us podeu explicar, de biografia molt problemàtica. La resta de la història, ja la coneixeu. No fou fàcil, perquè els hispans eren molt intel·ligents. Calgué fer-los creure que els asteques, els inques i els maies els hi oposaven resistència. Àdhuc, alguns d’aquests pobles s’hagueren de fer exterminar. Però, finalment, l’objectiu s’assolí quasi al cent per cent. I ningú no dubta que els hispanoamericans sortiren molt beneficiats d’aquell robatori lingüístic. Tant que segles més tard, altres pobles de la Península Ibèrica decidiren imitar-los.

Publicat originàriament al Diari de Balears el 25 d’abril del 2001

Context en què es va publicar aquest article: el discurs pronunciat per Juan Carlos I a Madrid
el 23 d’abril del 2001, en què va dir «Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro;
a nadie se obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyos, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes».